Viatge de gravació a l'Ecuador, durant l'estiu de 1988.
Aquest va ser el primer viatge en què el meu modest equip de gravació va creuar l’Atlàntic. Una petita paràbola de fibra de vidre d’uns 50 cm de diàmetre (aproximadament), un micròfon Beyer dinàmic M66 i una gravadora SONY WMD 6C. I molta excitació i energia. Va ser un viatge d’un grup de 7 persones amb inquietuds ornitològiques però alienes al món de la gravació. Els nostres recursos econòmics eren més que limitats, però com a contrapartida disposàvem de molt temps. A més, en aquells temps l’Equador resultava tremendament econòmic fins i tot per a nosaltres, espanyols.
Visitant el consolat i les escassíssimes botigues especialitzades en mapes de Barcelona vam començar a situar-nos i també a escriure cartes i enviar faxos. Un dels nostres companys, l’ornitòleg escocès Andy Elliot, anys després editor del Handbook of the Birds of the World, obtenia alguna informació puntual de Steve Whitehouse i els seus croquis artesanals. A través del catàleg Natural History Book Service ens van arribar per correu postal alguns llibres i la guia d’Aus de Veneçuela (foto).
La logística del viatge i els mitjans de transport van ser molt variats, però amb un nexe comú: el transport públic: camionetes, “rancheritas”, vaixells correu, autoestop, però també vam llogar una llanxa, gairebé comprada pel grup, i al final fins i tot vam fer un salt en avió entre cims i núvols andins que penso que va ser el més perillós del periple. Potser per ser el meu primer viatge a Sud-Amèrica i per l’autenticitat del país, el duríssim viatge per l’Equador ha quedat en el meu record com una gran aventura. I sí, tota aquesta “autenticitat” resultava diametralment oposada a la “rendibilitat” en termes de gravacions aconseguides, fins i tot d’observacions i fotografies.
L’Equador se’ns mostrava com un autèntic paradís de biodiversitat i, per tant, amb una avifauna gairebé desmesurada. Des de la costa del Pacífic (no ens vam plantejar anar a les Galápagos per raons econòmiques) fins als cims andins, vam visitar diferents ecosistemes plens de vida fins a arribar a la gran conca amazònica, el mític Orient. Heus aquí un recorregut ràpid amb les zones, aproximadament d’oest a est (cal tenir en compte que les diferents denominacions de figures de protecció eren com a mínim molt optimistes):
Reserva Cotacachi Cayapas, zona remota de manglars i també de relleus marcats amb cursos d’aigües braves. Paratge de gran riquesa fins i tot etnològica amb una barreja de descendents d’esclaus cimarrons i de l’ètnia chachi-Cayapa, tots habitant al llarg del riu en cabanes ben diferenciades.
Parc Nacional Machalilla, zona litoral de bosc i matollar sec també remota i poc visitada. Vam tenir l’oportunitat d’embarcar-nos en un vaixell de pescadors locals fins a l’illa de La Plata, que va ser el nostre petit Galápagos.
Parc Nacional Cotopaxi, ambient d’alta muntanya andina amb el seu volcà Cotopaxi de con perfecte i les llacunes de l’altiplà, majestuós.
Parc Nacional Sangay, un preciós bosc de muntanya al voltant de l’estètic volcà Sangay, actiu en aquell temps. Recordo que vam dormir en una cabana amb el guarda, la seva filla… i molts cuys!
Parc Nacional Yasuní. La nostra porta d’entrada a l’Amazònia equatoriana va ser Puerto Misahuallí, des d’on vam arribar, no recordo com, potser en un vaixell correu fins a Lago Agrio. El nom ja desprèn una mica la duresa del lloc; allà ja es percebien els efectes de les explotacions petrolieres, un lloc d’última frontera amb una barreja de restes de poblacions indígenes i cercavides de tota mena. Tanmateix, per a nosaltres va suposar l’inici del nostre recorregut pel llegendari riu Napo, important afluent de l’Amazones. Pensàvem que la missió de capellans espanyols que disposaven de bots i accés a zones remotes ens seria d’ajuda, però no va ser així. Un vell pescador ens va portar amb el seu net fins a Nuevo Rocafuerte, a la conflictiva frontera amb el Perú, i des d’allí ens vam endinsar navegant pel llegendari Parc Nacional Yasuní. Alguns inconvenients més: tota aquesta zona estava en ple litigi polític i militar i per arribar-hi ja havíem sol·licitat diversos permisos a diferents destacaments de l’exèrcit. A més, hi havia un conflicte per part de les empreses petrolieres nord-americanes Canoco i els territoris indígenes de l’ètnia waorani. Òbviament, els tècnics de les petrolieres també ens van dificultar tant com van poder l’accés a les zones més pristines. Tot i així, amb el nostre tendal, que no arribava ni a tenda, vam poder acampar, prendre’ns el nostre substanciós brou de piranya i mullar-nos totes les nits sense descans.
Però totes aquestes “penalitats” buscades van desaparèixer quan en una petita llacuna vam observar i gravar des de la barca el mític hoatzín, del qual tant havíem sentit parlar fins i tot abans de la universitat. No puc acabar sense comentar el so omnipresent de la cotinga cridanera (Lipaugus vociferans), a la qual vaig agrair que es deixés gravar a qualsevol hora, gairebé l’únic col·laborador, però sobretot perquè anys després, en escoltar-lo com a banda sonora uniespecífica de pel·lícules com Objectiu Birmània a la Segona Guerra Mundial, o en safaris per les selves africanes, em vaig adonar del poc rigor de les productores de films de Hollywood a l’hora d’incorporar un so ambiental més d’acord amb la realitat, o almenys amb el continent corresponent. O potser la biblioteca de sons disponible era limitada en aquells anys? Tot i així, seria d’agrair l’intent que la banda sonora s’acostés a un paisatge sonor natural.
Moltes de les gravacions que vaig poder obtenir són de mala qualitat, mal enfocades o fins i tot saturades, a causa de l’equip rudimentari i també de la meva manca d’experiència. Només feia un any que havia començat a gravar, al meu país i en entorns coneguts de bosc. Però enfrontar-se a una selva tropical majestuosa per primera vegada és tot un repte: la gran alçada dels arbres i l’existència de diferents nivells en què es desenvolupa la vida, aus que mai no descendeixen al teu nivell a terra, d’altres que es mouen precisament a poca alçada; la vista i l’oïda s’han d’adaptar a aquest nou entorn, el so viatja de manera diferent que al meu bosc familiar. També la meva llibreta de camp conté nombroses anotacions de gravacions d’espècies que no vam poder observar, reclams o cants breus que, de moment, no he pogut classificar. La guia d’Aus de Veneçuela va resultar útil en alguns casos, amb les seves llargues descripcions, de vegades fins i tot del repertori sonor. Un cop a casa, vaig aconseguir unes primeres publicacions en casset que van ser de gran ajuda, per exemple Voices of the Peruvian Rainforest de Theodore A. Parker III, publicada el 1985 per The Library of Natural Sounds, Cornell Lab of Ornithology, o la col·lecció de cassets publicada per ARA Records, començant per Voices of Neotropical Birds (1983) de John William Hardy, conservador d’ornitologia i bioacústica al The Florida Museum of Natural History. Però el que és indubtable és que la disponibilitat creixent a la xarxa de gravacions de gravadors generosos i d’eines elaborades amb aquestes per resoldre identificacions de cants i reclams marca un abans i un després en expedicions a llocs encara poc visitats per al seu millor coneixement.
El nostre viatge a l’Equador va ser apassionant, pel contacte i el descobriment de la seva extraordinària naturalesa, per les aventures que vam viure a causa de les dificultats derivades de la manca d’infraestructura turística i pel contacte humà, inevitable quan es viatja en autobús durant hores i hores. Actualment, tot i que probablement algunes àrees naturals hagin desaparegut o hagin estat altament transformades, existeixen empreses especialitzades i facilitats logístiques per a birdwatchers i viatges d’aventura per tot el país. Però això ja seria una altra història.
Eloïsa Matheu & Francesc Llimona, març 2026
https://bioweb.bio/faunaweb/avesweb/home
